És difícil conèixer el vertader origen del nostre nom. La teoria més acceptada diu que Hèrcules Tebà i els argonautes, en el segle XIII abans de Jesucrist, en contemplar el Penyal, el van comparar amb el de Gibraltar, que aleshores era anomenat Calp,  i, atés el gran paregut, van decidir batejar-lo amb el mateix nom. Hi ha qui assenyala que els fenicis, en abandonar Calp del Sud (Gibraltar) i viatjar per la costa mediterrània, s’hi assentaren i anomenaren el Penyal amb el nom d’Ifac, que en llenguatge Líbic significa "del Nord" o "Boreal". Hi ha, però, qui diu que van ser els súbdits del rei númida Sifax els qui, en instal·lar-se en les faldes del Penyal, el batejaren així en honor al seu rei.

La història de Calp es perd en la nit dels temps. Les restes arqueològiques que hi ha entre el Penyal d’Ifach i el Morro de Toix, manifesten que la ciutat va estar poblada des de temps antics. Al llarg dels segles va ser escollida per diverses civilitzacions: ibers, fenicis, cartaginesos, romans, àrabs i cristians, els quals van valorar la privilegiada situació, la costa del Mare Nostrum, el seu clima benigne i l’estratègica situació de Calp com a fortalesa militar, ja que es pot controlar, des l’Ifach, els navegants i, des de les gorges del Mascarat, el trànsit de cavalleries. Estes raons, que fan de Calp una gran fortalesa, van ser la causa de molts atacs i grans batalles. Fins ben entrat el segle XVIII, pirates i corsaris arribaven a les nostres costes per a saquejar.

Fet i fet, van ser els romans qui durant més temps van habitar esta costa. Ells escolliren Calp com a lloc important de la seua xarxa de colònies de cap a cap de la Península Ibèrica. L’antiga ciutat de Calp, la porta Tartària, va ser una gran població romana, tal com ho prova la troballa arqueològica del Morelló: una àmplia habitació, amb corredor, ben pavimentada amb un preciós mosaic de sanefes amb xicotets daus. També tenim les sepultures, els marbres, les àmfores els llums d’oli i una gran varietat de monedes romanes trobades entre el Penyal i la vila, cosa que indica com Calp vivia un segle il·lustrat, un passat gran, habitat per un poble amb bon gust.

Entre la vila de Calp i el Penyal, a la  vora de la mar, degueren estar els Banyets de la Reina, als quals la mateixa mar ha tornat a cobrir. Eren fets per al bany o per a moderar o impedir la força de les onades, ja que entraven per quatre parts (dos al sud i dos a ponent, per a dur l’aigua a cada bany), amb comportes que asseguraven la tranquil·litat de les aigües en l’interior del bany. Altrament, hi ha qui opina que, realment, els Banys de la Reina eren una sofisticada factoria de saladura (garum en llatí), que va ser un pròsper negoci de l’època. Els Banyets podien haver estat una factoria més, en la llarga cadena de factories instal.lades des de la Mediterrània a l’Atlàntic, ja que més enllà de Gibraltar hi havia factories a Barbate o Zahara de los Atunes a Cadis. Aquesta teoria s’empara en la presència en la costa de cavalles i tonyines, la disponibilitat d’aigua dolça, necessària per a netejar el peix, i la proximitat de salines, ubicada als peus del Penyal d’Ifac.

Després dels romans, van arribar els àrabs, els qual hi romangueren durant diversos segles. Es dedicaven a la pesca i l’agricultura, sense descuidar la vigilància de las rutes que passaven pel Mascarat. La fi d’esta civilització s’inicia el 1254, amb la conquesta del castell i la vila de Calp pel rei Jaume I. Setze anys havien passat des que conquistara  la ciutat de València, que donaria nom al nou regne cristià: el Regne de València. Jaume I va confiar Calp al seu fidel cavaller Pere Eximenis Carrós. Més tard, i fins a l’any 1305, Calp va ser governat pel cèlebre almirall Roger de Llauria. En morir Roger de Llauria, un altre insigne almirall de la Corona d’Aragó governaria Calp: Bernat de Sarrià.

La tranquil·litat va tardar en arribar, ja que les guerres i les batalles continuaven. Pere II de València es va enfrontar a les amenaces mores d’Àfrica i es van haver de reforçar les muralles de la vila. L’any 1359, durant la guerra dels Trastàmara, la ciutat va resistir els atacs del rei castellà Pedro I el Cruel. Finalment, després de dures batalles navals entre aragonesos i castellans, va arribar la pau.

El segle XVI va dur l’atac continuat de pirates i corsaris, cosa que va motivar que el rei Felip I de València i II de Castella ordenara una nova reforma de la fortificació de la ciutat. Es van afegir a les muralles torres vigies i una guarnició permanent. La fatalitat va caure la nit del 3 d’agost de 1637 sobre la població. En no ser vistos pel vigia, els moros van envair la ciutat, que va quedar devastada. Quasi tots els habitants van ser fets presoners i van ser traslladats a Alger. Durant cinc anys Calp va estar pràcticament desert fins que, finalment, els calpins van ser retornats, a canvi d’or i pirates presos. En tornar, els habitants van reforçar novament les muralles: la que protegia el nucli de la població i la de la ciutadella. Avui encara conservem la Torre de la Peça (vegeu la foto de dalt) del fortí principal.

Les convulsions bèl·liques continuaven. Durant la guerra de Successió, Calp va ser maulet; va prendre partit per l’arxiduc Carles, fill de l’emperador d’Àustria, com a  aspirant a la corona d’Espanya. Els austracistes disposaven del suport de la flota anglesa, que va fondejar a les aigües de Calp a l’agost de 1705. La flota anglesa va ser derrotada per una esquadra francesa de l’aspirant borbònic Felip d’Anjou. Després de la derrota, la guarnició militar va ser feta presonera i va ser duta a l’exili de terres  castellanes.

El 22 d’octubre de 1744, el vigia del Penyal va llançar el crit d’alarma: cinc vaixells de Tunísia amb huit-cents pirates moros s’atansaven a platja del Bol. Una defensa heroica i la intervenció del jove Jeroni Ferrer i Mulet, anomenat el Caragol, qui en l’últim instant va aconseguir tancar las pesades portes del Portalet, van fer retrocedir a els moros. El traïdor Ali-Ben-Cofar  va morir i molts pirates van ser fets presoners.

Després va arribar la Guerra del Francés. Novament Calp va lluitar. En la matinada del 31 de maig de 1813 els napoleònics patien a Calp una greu derrota.

L’estratègica situació de Calp l’ha fet ser punt d’atracció al llarg de la història. Continua sent-ho avui dia. Milers de famílies de diverses edats i nacionalitat arriben a la nostra terra i s’hi estableixen pacíficament. Per una vegada, Calp ha consentit una invasió: la del visitant que ve a gaudir del sol, les platges i la nostra hospitalitat.